Moments

La vida està feta per viure moments com aquests
Per aixecar-te i veure que està allà
Passant a tota castanya
I, o xutes o millor que no t’aixequis

A vegades, xutes i la fiques

It was the wicked and wild wind
Blew down the doors to let me in.
Shattered windows and the sound of drums
People could not believe what I’d become

Somnieu.
És clar que sí, constantment, somniem sempre.
Si ens dieu: espereu massa.
És clar que sí, hem après d’esperar i ho esperem tot.
Si ens dieu: voleu massa.
És clar que sí, volem massa, més, tot.
Si ens dieu: teniu massa pressa.
És clar que sí, caminar, arribar, recomençar, sí, tenim pressa.

Somiar, esperar-ho tot, voler-ho tot, tenir pressa.

…

I per què no?

Si no somies tu qui ho farà per tu? Ningú
Si no esperes res qui s’ho quedarà? Algú
Si no ho vols tot qui ho voldrà? Tothom
Si no tens pressa quan arribaras? Tard

Sabem on és el nord però no sabem com anar-hi,
sabem el què tenim però no pas què n´hem de fer,
si una cosa és segura és que no hi ha qui ens pari,
però deixar d´avançar en cercle estaria molt bé.

Contra tot pronòstic.
Semblava que no podria ser.
Podem fer-ho i ho farem.
Ves per on!

GUANYAREM

Gràcies per aconseguir-ho
Gràcies per creure-hi

Àlex, Bernat, Gonçal, Dani, Txe, Quim, Ti, Qronel, Toni, Zapi, Lucho, Steve i Bili.
I Xavi, com no!

“Oh ! Benvinguts ! Passeu, passeu, de les tristors en farem fum.
Que casa meva és casa vostra si és que hi ha … cases d´algú.

També pots venir si vols.
T’esperem, hi ha lloc per tots.
El temps no compta ni l´espai …
Qualsevol nit pot sortir el sol.“

No em canso, cada nit, tres vegades
No em canso de riure i escoltar-te mentre ho cantes

Perquè qualsevol nit pot sortir el sol
però, poden sortir-ne dos?

Us asseguro que si!!!

“Ara o mai, deixa que sigui capaç.
Ara o mai, deixa que sigui veritat.
Vull que ara sigui el moment esperat,
demà serà massa tard. “

Avui serem un més
Conto els segons que falten, sense saber què passarà
Però quan saps que serà genial, el què és relatiu

Nomès ens queda un per fer un equip….

“Tinc dia i nit,
tinc sol i estels,
els peus al terra, el crit al cel.
Tinc mil neguits i el cor posat ben a l´esquerra,
i a tu al cap.
Tinc plans.
Tinc corda per poder seguir pedalant.”

Avui comença la primavera
Avui acaba l’hivern

Avui comences a venir, avui et comencem a sentir
Avui acaba, avui comença

Dies d’impaciència, de molta impaciència

Néixer…
I encara que no sé com acabarà, guardaré tots els records
i somiaré fins al final,
recorda’t d’aquest boig
perquè ell mai t’oblidarà.
Néixer…

Els moments acaben sent records
Sense deixar de somiar
Sense voler oblidar

Molta impaciència, però infinites ganes de tornar a viure moments que també són records, records inborrables, inolvidables

“També pots venir si vols.
T’esperem, hi ha lloc per tots.
El temps no compta, ni l´espai …
Qualsevol nit pot sortir el sol.“

I com diu la Clara…”i la lluna!”

T’esperem…

Ha mort el Rubianes

Des de la primera vegada que el vaig anar a veure sempre l’he admirat, per poder fer, ser i dir el que vulgui.

I perquè, no ens anganyem, a tots ens agradaria dir el que deia ell, fer el que feia i ser com semblava ser
Segur que ha marxat massa aviat, segur que li quedaven milers de coses per dir i per fer, però se´n va havent estat únic.
Una sort, i un plaer

“El día de Navidad del 2006, cuando todavía no estaba enfermo, Pepe Rubianes escribió desde Etiopía un poema sobre la muerte: “Se me acaba el tiempo y hay que ceder el sitio. Así es la cosa”. El poema servía de epílogo a un libro de memorias que tituló Me voy. Un resumen perfecto de su vida: Rubianes siempre se iba de todo y de todos. Querer atarlo era empezar a perderlo. En los últimos tiempos, incluso se iba de sí mismo. De ahí sus constantes viajes a África, para olvidarse de quién era Pepe Rubianes.
Pero ahora que se ha ido definitivamente, ahora que ha emprendido su último viaje, descubrimos que no es verdad que tuviese que dejar su sitio a nadie. Pepe Rubianes es irremplazable. No hay dos como él. Colgaremos su uniforme teatral –camisa y pantalón negros– en la cima del olimpo de humoristas, librepensadores y francotiradores de este país. Y él, que se iba de todo, se quedará para siempre allí.
Te puedes ir tranquilo, Pepe: tú has disfrutado mucho de la vida, y nosotros hemos disfrutado mucho de ti. Ah, y un aviso para la España más rancia, para la España que lo quiso juzgar: Rubianes podía irse, pero callar, no callaba nunca. Y ahora tampoco lo hará. Te seguiremos escuchando, Pepe”

Escrit per Albert Om